EL DISC DE VINIL:
El disc de vinil va aparèixer el 1888 al costat del gramòfon. Al principi es van gravar discs de 5" a 78 o 80 RPM. Per l'època, aquesta velocitat amb motors a corda no es podia controlar molt bé, no fins a l'arribada dels motors asíncrons. Acabat el 1900 es va començar a gravar a les dues cares.
Aproximadament al 1934, van aparèixer els discs d'acetat, aquests permetien una gravació més ràpida, la qual no necessitaria cap tractament químic. El seu principal inconvenient era que només duraven cinc o sis reproduccions.
El 1931 es va inventar la velocitat de 33 RPM, que al ser menor donava més durada al disc d'uns quinze a vint minuts. El 1945 es crea la manera de fer més petits els solcs i així fer que entrin més solcs que abans, se la va anomenar "microsolc", que era capaç d'arribar a entrar gairebé deu solcs a un mil.límetre, gràcies a aquesta nova tecnologia i a la velocitat de 33 RPM, els discos de vinil ara poden arribar a durar de trenta a més de quaranta minuts.
ELS TOCADISCS:
Un tocadiscs és un sistema de reproducció del so fill del fonògraf ja que utilitza el mateix tipus de tecnologia, substituint el cilindre del fonògraf per un disc.
El tocadiscs també ha estat conegut com platina giradiscs, giradiscs, fonochasis o pickup. Cap d'aquestes quatre últimes nomenclatures té massa acceptació.
Va ser inventat el 1925 amb la idea de reproduir discs de forma elèctrica, portant beneficis com més qualitat en el so, menys desgast del disc i la pua i posseir el control del volum. A més va donar a lloc a noves velocitats del disc. Generalment els tocadiscs reprodueixen a 33 RPM i 45 RPM.
Aquest artefacte es convertiria en el sistema reproductor de so que es mantindria per més temps fins a l'actualitat, tant per a la venda com per a l'ús. Cap a 1950 apareixen els anomenats "combinats", generalment tocadiscs amb ràdio. El 1958 es van començar a publicar els primers discos en estèreo.
LA HISTÒRIA DEL TOCADISCS:
El tocadiscs va aparèixer per primera vegada el 1925, just quan també apareixen els primers amplificadors de vàlvules i neix el "pick-up".
A més, els tocadiscs van sorgir amb la idea de reproduir els discs de forma elèctrica i no mecànica, la reproducció elèctrica dels discs portava molts avantatges: com poder tenir el control de volum de la reproducció, el tocadiscos ara posseïa un motor elèctric que feia que el plat giradiscs rotara a una velocitat constant de 78 RPM o 33 RPM, aconseguint així millor qualitat i menor desgast del disc pel pes del braç, entre d'altres beneficis.
Més tard van aparèixer tocadiscs més sofisticats: Els semiautomàtics: quan s'acabava el disc eren capaços de retornar el braç fonocaptor automàticament al seu lloc i apagar el motor i el corrent de l'aparell. Els automàtics eren capaços de moure el braç per si mateixos per reproduir el disc, així també si es posaven diversos discos al mateix temps es podia reproduir diversos discos (només una cara), i acabar automàticament la reproducció de tots. No obstant això, aquests tocadiscs es van retirar del mercat perquè gastaven el disc a causa del pes del braç. A aquests tocadiscs se'ls deia Wincofono en alguns països ja que WinCE era la marca que els produïa.
Plat giradiscs:
La part del plat giradiscos en què el disc dóna voltes és la que es coneix com a rotor. No obstant, el rotor no és l'única part del plat giradiscs, ja que aquest també engloba el motor encarregat de proporcionar l'energia al rotor. La velocitat amb què el motor faci girar el rotor ha de ser ajustada, per permetre el fregament precís de l'agulla amb el solc del disc. Si aquesta velocitat no es correspon, el so no serà correctament reproduït.
Alguns dels nous tocadiscs tenen a la vora del plat giradiscs fileres de punts, tantes com siguin les diferents velocitats a les que el plat pot girar. Al costat del plat hi ha una llum estroboscòpica, i, quan el plat gira, una de les fileres de punts hauria de produir la sensació que aquesta filera està aturada o si no, al veure una determinada fila fa la sensació que gira molt a poc a poc. Si passa això, vol dir que el plat gira fidelment a la velocitat indicada, depenent de la velocitat 16, 45, 33 o 78 RPM, dependrà la filera. Aquest sistema s'utilitza per saber que el sistema de tracció del tocadiscs està funcionant correctament.
El petit eix per ajustar el disc al plat pot variar, ja que si el tocadiscs ve amb un plat molt petit, tindrà l'eix molt més gran (de la mida dels discs de 7 "a 45 RPM), i en el cas que el plat sigui més gran i tingui com a mínim dues velocitats (33 i 45 RPM), el plat tindrà l'eix de mida normal. Existeixen en el mercat adaptadors per poder utilitzar tocadiscs amb el plat gran i adaptar-lo a l'eix comú, clar si el tocadiscs té la velocitat de 45 RPM.
PARTS DEL REPRODUCTOR DE DISCOS:
El rotor: és l'element que sosté el plat giratori sobre el qual es posa el disc. És molt important que la rapidesa de gir sigui l'adequada perquè la reproducció tingui bona fidelitat. Les velocitats estàndard de rotació són 16, 33, 45 i 78 revolucions per minut.
Braç fonocaptor: uneix el cos de la màquina amb la càpsula. Es mou empès pel solc imprès en el disc, aquest porta la informació que ha de ser amplificada.
La càpsula fonocaptora: és la part que està en contacte directe amb el disc. Capta el registre del suport en lliscar per la pista, transforma aquesta vibració en ones elètriques de baix voltatge.
El DJ que va descobrir el terme anomenat com Scratch, usat en gairebé tots els grups de Hip hop, fou GRAND WIZARD THEODORE. En una entrevista va dir el següent:
"Un dia estava escoltant música, amb el volum una mica alt, i la meva mare va colpejar la porta cridant molt fort: "Si no apagues aquesta música, t'estrangularé!" al mateix temps que ella em cridava vaig mantenir els auriculars al meu cap, vaig aturar el vinil i vaig començar a portar el disc cap endavant i cap enrere i vaig al.lucinar, així que vaig començar a experimentar amb això durant un parell de mesos, fins que el vaig treure, i vaig sortir amb l'Scratch"
El SCRATCH ha sofert una gran evolució des que va ser inventat als anys 70's per GRAND WIZARD THEODORE. A aquesta evolució han contribuït grans personatges dins el moviment del scratch com Grand Master Flash, Dj Flare, Mix Master Mike i per descomptat el que està considerat millor dj de scratch del món: Dj Qbert.
Però que és el scratch?
Scratch és un anglicisme que significa literalment ratllar o esgarrapar. Té diferents significats segons l'àmbit en què s'apliqui.
En música, es diu així una tècnica utilitzada pels DJs de hip-hop i música electrònica, que consisteix en moure un disc de vinil cap endavant i cap enrere sobre el plat del tocadiscs per crear un efecte semblant al de ratllar el disc i que ben utilitzat, ajuda a construir ritmes i frases melòdiques. Alguns instruments de música electrònica incorporen un comandament giratori circular per imitar aquest efecte.
Amb el pas del temps, l'scratch ha arribat a nivells que superen la definició de "moure un vinil cap endavant i cap enrere". Al llarg dels anys, i ajudant-se de les taules de mescles, els djs han inventat desenes de tècniques que poden convertir un so molt senzill en tot un repertori de notes musicals amb compàs i ritme. Per crear aquests ritmes es recorre a "tallar" el so, és a dir, crear un silenci usant la taula de mescles de tal manera que un so continu pot quedar dividit en diverses notes. D'aquesta manera s'han creat "trucs" o tècniques com el transformer, els flare, l'crab, etc.
Moltes tècniques poden prescindir de la taula de mescles ja que en ser el vinil un mitjà analògic, és sensible a cops, vibracions i variacions de velocitat, per tant el dj pot crear infinitat de sons partint d'un de sol, fent vibrar el vinil amb la seva mà o variant la velocitat de moviment del disc, així, apareixen "trucs" com la "UZI", els "tears", els "tips" etc.
Bé i ara, a dia d'avui, seguim així, amb els vinils... però d'una altra forma. La dificultat de transportar els tocadiscs i la frgilitat dels discos van desencadenar en la cerca de nous formats més flexibles i còmodes. En pocs anys, els casettes i les cintes guanyarien adeptes...
El disc de vinil va aparèixer el 1888 al costat del gramòfon. Al principi es van gravar discs de 5" a 78 o 80 RPM. Per l'època, aquesta velocitat amb motors a corda no es podia controlar molt bé, no fins a l'arribada dels motors asíncrons. Acabat el 1900 es va començar a gravar a les dues cares.
Aproximadament al 1934, van aparèixer els discs d'acetat, aquests permetien una gravació més ràpida, la qual no necessitaria cap tractament químic. El seu principal inconvenient era que només duraven cinc o sis reproduccions.
El 1931 es va inventar la velocitat de 33 RPM, que al ser menor donava més durada al disc d'uns quinze a vint minuts. El 1945 es crea la manera de fer més petits els solcs i així fer que entrin més solcs que abans, se la va anomenar "microsolc", que era capaç d'arribar a entrar gairebé deu solcs a un mil.límetre, gràcies a aquesta nova tecnologia i a la velocitat de 33 RPM, els discos de vinil ara poden arribar a durar de trenta a més de quaranta minuts.
ELS TOCADISCS:
Un tocadiscs és un sistema de reproducció del so fill del fonògraf ja que utilitza el mateix tipus de tecnologia, substituint el cilindre del fonògraf per un disc.
El tocadiscs també ha estat conegut com platina giradiscs, giradiscs, fonochasis o pickup. Cap d'aquestes quatre últimes nomenclatures té massa acceptació.
Va ser inventat el 1925 amb la idea de reproduir discs de forma elèctrica, portant beneficis com més qualitat en el so, menys desgast del disc i la pua i posseir el control del volum. A més va donar a lloc a noves velocitats del disc. Generalment els tocadiscs reprodueixen a 33 RPM i 45 RPM.
Aquest artefacte es convertiria en el sistema reproductor de so que es mantindria per més temps fins a l'actualitat, tant per a la venda com per a l'ús. Cap a 1950 apareixen els anomenats "combinats", generalment tocadiscs amb ràdio. El 1958 es van començar a publicar els primers discos en estèreo.
LA HISTÒRIA DEL TOCADISCS:
El tocadiscs va aparèixer per primera vegada el 1925, just quan també apareixen els primers amplificadors de vàlvules i neix el "pick-up".
A més, els tocadiscs van sorgir amb la idea de reproduir els discs de forma elèctrica i no mecànica, la reproducció elèctrica dels discs portava molts avantatges: com poder tenir el control de volum de la reproducció, el tocadiscos ara posseïa un motor elèctric que feia que el plat giradiscs rotara a una velocitat constant de 78 RPM o 33 RPM, aconseguint així millor qualitat i menor desgast del disc pel pes del braç, entre d'altres beneficis.
Més tard van aparèixer tocadiscs més sofisticats: Els semiautomàtics: quan s'acabava el disc eren capaços de retornar el braç fonocaptor automàticament al seu lloc i apagar el motor i el corrent de l'aparell. Els automàtics eren capaços de moure el braç per si mateixos per reproduir el disc, així també si es posaven diversos discos al mateix temps es podia reproduir diversos discos (només una cara), i acabar automàticament la reproducció de tots. No obstant això, aquests tocadiscs es van retirar del mercat perquè gastaven el disc a causa del pes del braç. A aquests tocadiscs se'ls deia Wincofono en alguns països ja que WinCE era la marca que els produïa.
Plat giradiscs:
La part del plat giradiscos en què el disc dóna voltes és la que es coneix com a rotor. No obstant, el rotor no és l'única part del plat giradiscs, ja que aquest també engloba el motor encarregat de proporcionar l'energia al rotor. La velocitat amb què el motor faci girar el rotor ha de ser ajustada, per permetre el fregament precís de l'agulla amb el solc del disc. Si aquesta velocitat no es correspon, el so no serà correctament reproduït.
Alguns dels nous tocadiscs tenen a la vora del plat giradiscs fileres de punts, tantes com siguin les diferents velocitats a les que el plat pot girar. Al costat del plat hi ha una llum estroboscòpica, i, quan el plat gira, una de les fileres de punts hauria de produir la sensació que aquesta filera està aturada o si no, al veure una determinada fila fa la sensació que gira molt a poc a poc. Si passa això, vol dir que el plat gira fidelment a la velocitat indicada, depenent de la velocitat 16, 45, 33 o 78 RPM, dependrà la filera. Aquest sistema s'utilitza per saber que el sistema de tracció del tocadiscs està funcionant correctament.
El petit eix per ajustar el disc al plat pot variar, ja que si el tocadiscs ve amb un plat molt petit, tindrà l'eix molt més gran (de la mida dels discs de 7 "a 45 RPM), i en el cas que el plat sigui més gran i tingui com a mínim dues velocitats (33 i 45 RPM), el plat tindrà l'eix de mida normal. Existeixen en el mercat adaptadors per poder utilitzar tocadiscs amb el plat gran i adaptar-lo a l'eix comú, clar si el tocadiscs té la velocitat de 45 RPM.
PARTS DEL REPRODUCTOR DE DISCOS:
El rotor: és l'element que sosté el plat giratori sobre el qual es posa el disc. És molt important que la rapidesa de gir sigui l'adequada perquè la reproducció tingui bona fidelitat. Les velocitats estàndard de rotació són 16, 33, 45 i 78 revolucions per minut.
Braç fonocaptor: uneix el cos de la màquina amb la càpsula. Es mou empès pel solc imprès en el disc, aquest porta la informació que ha de ser amplificada.
La càpsula fonocaptora: és la part que està en contacte directe amb el disc. Capta el registre del suport en lliscar per la pista, transforma aquesta vibració en ones elètriques de baix voltatge.
-Scratch com es va descobrir:
El DJ que va descobrir el terme anomenat com Scratch, usat en gairebé tots els grups de Hip hop, fou GRAND WIZARD THEODORE. En una entrevista va dir el següent:
"Un dia estava escoltant música, amb el volum una mica alt, i la meva mare va colpejar la porta cridant molt fort: "Si no apagues aquesta música, t'estrangularé!" al mateix temps que ella em cridava vaig mantenir els auriculars al meu cap, vaig aturar el vinil i vaig començar a portar el disc cap endavant i cap enrere i vaig al.lucinar, així que vaig començar a experimentar amb això durant un parell de mesos, fins que el vaig treure, i vaig sortir amb l'Scratch"
El SCRATCH ha sofert una gran evolució des que va ser inventat als anys 70's per GRAND WIZARD THEODORE. A aquesta evolució han contribuït grans personatges dins el moviment del scratch com Grand Master Flash, Dj Flare, Mix Master Mike i per descomptat el que està considerat millor dj de scratch del món: Dj Qbert.
Però que és el scratch?
Scratch és un anglicisme que significa literalment ratllar o esgarrapar. Té diferents significats segons l'àmbit en què s'apliqui.
En música, es diu així una tècnica utilitzada pels DJs de hip-hop i música electrònica, que consisteix en moure un disc de vinil cap endavant i cap enrere sobre el plat del tocadiscs per crear un efecte semblant al de ratllar el disc i que ben utilitzat, ajuda a construir ritmes i frases melòdiques. Alguns instruments de música electrònica incorporen un comandament giratori circular per imitar aquest efecte.
Amb el pas del temps, l'scratch ha arribat a nivells que superen la definició de "moure un vinil cap endavant i cap enrere". Al llarg dels anys, i ajudant-se de les taules de mescles, els djs han inventat desenes de tècniques que poden convertir un so molt senzill en tot un repertori de notes musicals amb compàs i ritme. Per crear aquests ritmes es recorre a "tallar" el so, és a dir, crear un silenci usant la taula de mescles de tal manera que un so continu pot quedar dividit en diverses notes. D'aquesta manera s'han creat "trucs" o tècniques com el transformer, els flare, l'crab, etc.
Moltes tècniques poden prescindir de la taula de mescles ja que en ser el vinil un mitjà analògic, és sensible a cops, vibracions i variacions de velocitat, per tant el dj pot crear infinitat de sons partint d'un de sol, fent vibrar el vinil amb la seva mà o variant la velocitat de moviment del disc, així, apareixen "trucs" com la "UZI", els "tears", els "tips" etc.
Bé i ara, a dia d'avui, seguim així, amb els vinils... però d'una altra forma. La dificultat de transportar els tocadiscs i la frgilitat dels discos van desencadenar en la cerca de nous formats més flexibles i còmodes. En pocs anys, els casettes i les cintes guanyarien adeptes...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada